Història del Municipi

Història de Beniarjó abans de convertir-se en la baronia dels March.

Beniarjó és un poble de la Safor situat a la ribera del riu Alcoi, envoltat de tarongers i conegut per la seua vinculació amb la figura del poeta Ausiàs March, senyor de la baronia i una de les figures més importants de les lletres valencianes.
La presència de primers pobladors al terme de Beniarjó ha de remuntar-se a èpoques en les quals l'agricultura i la ramaderia estigueren consolidades, ja que les condicions del sòl, de caràcter pantanós, no tindria cap interés per a poblacions caçadores.
En els segles VII-VI a. C. s'hi instal.len poblats ibèrics com el del Rabat de Rafelcofer. Les terres de Beniarjó serien intensament conreades. Tanmateix seria la colonització romana la que més empremta va deixar en el terme relacionada amb la via comercial que travessava Beniflà-Daimús i que connectava amb la calçada Xàtiva-Dénia. En l´època imperial (segle I d.C.) es consolida la vil.la romana de Pardines, situada en els termes de Beniarjó i Almoines.
La crisi del segle III va provocar l'abandó d'algún dels assentaments romans i que la població es refugiara en nuclis més grans per a poder defensar-se millor.
En el segle VIII, sota la dominació musulmana, el terme va passar a dependre de la medina d'Ondara i posteriorment de la de València.
Beniarjó sorgix com una alqueria musulmana amb una distribució de séquies i un tramat urbà en forma de pinya i dividida per la séquia mare, i els anomenats horts tancats al costat del riu el dret de regadiu del qual romandrà fins al segle XIX "sense subjecció a cap torn". Les cases seguien la tradició de la casa pati.

L'arribada dels musulmans va portar la veritable revolució agrícola. S'hi van introduir espècies hortícoles com ara nespres, dàtils, carxofes, canya de sucre, etc., i les noves tècniques de l'agricultura intensiva de regadiu: sénies mogudes per cavalleries, assuts. L'expansió agrícola i mercantil va fer que aparegueren grans ciutats com Dénia i Xàtiva. Relacionat amb Beniarjó, apareix l'assentament de Pardines, que es trobava en la part baixa del molí de Tola. Per a protegir l'alqueria de Beniarjó es construix una tanca o muralla amb dos torres. L'any 1238 el rei Jaume I d'Aragó i comte de Barcelona conquistava València. La Safor quedava incorporada a València i als musulmans se'ls prometia conservar les seues lleis, costums, llengua i religió, però sobre ells es va imposar la dominació feudal. Beniarjó va ser concedida el 1247 al cavaller català Ramon Castella, qui havia participat en la conquesta a canvi d'una contribució fiscal. Els musulmans propietaris de les terres van passar a ser colons, parcers del nou senyor. Després d'estar vinculada a esta família va passar a mans del cavaller valencià Lluís de Boïl, senyor de Manises, i en la dècada del 1360, Boïl i els seus successors es diuen "senyors del lloc i baronia de Beniarjo, el lloc de Pardines...". El senyor de Manises ven les terres el 1376 al cavaller Pere March, procurador general d'Alfons d'Aragó, senyor de Gandia.

 

L'alqueria islàmica de Beniarjó en el segle XIII.
 

 

La primera aparició de la Baronia dels March.

Els March eren senyors d'Eramprunyà, en la comarca del Garraf. Pere March I va ser conseller de Pere el Cerimoniós cap al 1338, i posseïa terres al regne de València i una casa en el raval de la Xerea. Els béns de València són transmesos al seu fill resident a Barcelona i este al seu torn al seu fill Pere March II(1369), que servia com a procurador el senyor de Gandia i marqués de Villena, Alfons d'Aragó. En el transcurs d'un contenciós judicial que complicava la gestió feudal de Boïl i les pèrdues de diners que implicava, este decidix vendre la baronia de Beniarjó a Pere March, a qui és transferida a partir del 1376-1377.
Pere March, senyor de Beniarjó (1376-1413) construïx un palau gòtic al costat d'una de les antigues torres musulmanes del segle XII. La casa disposava de pati d'armes, graners, cavallerisses, un lloc per a treballar i una capella. Les obres són ampliades a partir del 1384.
Pere March es va casar dos vegades. La seua primera muller va ser Constança, amb qui tingué tres fills; amb la segona¸ Elionor Ripoll, el quart: Ausiàs March, que va nàixer a Beniarjó. Pere March fa donació dels seus béns patrimonials mitjançant testament el 9 de desembre del 1412.
La primera aparició d'Ausiàs March en la vida pública com a senyor de la baronia de Beniarjó, en qualitat de "donzell", va ser en les Corts Valencianes del 1415 convocades per Ferran I d'Antequera. Un any després, coneix Alfons el Magnànim, al qual seguiria en la primera expedició a Còrsega i Sardenya, i després al Magrib.
Mentrestant, la baronia de Beniarjó era administrada per sa mare Elionor, que es va preocupar d'augmentar el patrimoni.

Després de les seues experiències militars residix en el desaparegut palau reial de València, en la devesa de l'Albufera i a Beniarjó, fins que un enfrontament amb un magnat valencià l'aparta de l'alta societat i deixa la seua reidència en el palau reial de València. Des del 1428 al 1451 alterna la seua vida entre sa casa de Gandia i el palau de Beniarjó.
El 1437 es casa amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, l'autor del Tirant lo Blanch, la qual mor dos anys després. Arran de la seua mort, Ausiàs March pren possessió de les terres d'ella, però també dels seus deutes, de tal manera que el 1444 el governador del regne li embarga el feu de Xaló i el trau a subhasta.

El 1443, Ausiàs es casa en segones núpcies amb Joana Escorna i viuen a la casa de Gandia i al palau de Beniarjó. Per esta època, el cavaller i poeta es trasllada amb la seua dona a València, al carrer de les Avellanes, i deixa la gestió del feu a Miquel Valls.
El 1454 mor la seua dona a València i ell decidix tornar a viure entre Gandia i Beniarjó (1455-1457), on construïx el barri de Quatre Cantons, la séquia i l'assut, i du a terme l'extensió del canyamelar i el regadiu als secans de l'Alfàs. Les seues empreses van concloure amb la construcció del pont sobre Serpis per a comunicar les terres dels moros i el palau. La baronia passa en eixos moments per una fase d'expansió, ratificada per un aument demogràfic.
Els últims anys de la seua vida es veuen enfosquits per la mort infligida a Francesc Vilanova i pel procés alçat contra ell, i les dilacions judicials. A la seua mort, la baronia la deixa a Jofre de Blades i a la seua dona, després de la mort del seu primogènit.

La crisi de la Baronia. Dels March als Tolsà.

Els parents d'Eramprunyà invaliden el testament d'Ausiàs March, i s'obri un període de litigis en la baronia per l'aprofitament de l'aigua, les construccions necessàries per a això i la incapacitat per a pagar els interessos dels deutes. Davant esta situació, el governador de València es veu obligat a subhastar la baronia, i la compra Joan Tolsà de Ripoll el 1481, que es convertix en senyor de Beniarjó i Pardines amb monopolis i regalies dominicals que a les seues terres eren de forn. Durant el primer any es reconstruïx el senyoriu i tornen els vassalls fugits davant el perill que els seus béns immobles hagueren estat embargats amb la crisi. Tanmateix, el nou senyor de les terres de Beniarjó continuarà els seus enfrontaments amb el senyor de Gandia per l'aprovisionament de l'aigua.

 

 

El lloc de Beniarjó, a la mort d'Ausiàs March, 1459.
 

La baronia dels Tolsà-Montcada.

L'any 1502, Beniarjó passa a formar part de la gran propietat dels Tolsà-Montcada. La població de Beniarjó i Pardines augmentà considerablement gràcies a la prosperitat agrària i mercantil. Els nous propietaris reformen el castell-palau al gust renaixentista, gràcies a l'augment dels ingressos procedents de les rendes dels vassalls i del trapig. La nova baronessa mana destruir el vell edifici gòtic dels March i la torre annexa. En el seu lloc va alçar un alcàsser amb quatre torres i pati d'armes en l'interior.

L'època de riquesa comercial es va veure interrompuda per la Guerra de les Germanies.
L'any 1554, la baronia passa a les mans de Pere de Montcada, comte d'Aitona. El nou senyor canvia el sistema d'explotació de les terres pel sistema d'arrendament.
A principis del segle XVII, el comerç del sucre entra en decadència, i la despoblació obliga a cercar nous colons, als quals se'ls oferixen condicions més avantatjoses que als moriscos. Els nous colons, procedents de diversos llocs, s'assenten en les terres de Beniarjó.

 

El lloc i baronia de Beniarjó, l'any 1609.
 

El Beniarjó modern.

En el segle XVIII s'inicia a Espanya la Guerra de Successió. Els habitants de Beniarjó es van dividir en austriacistes i borbons, com la resta del país. Durant este segle va continuar la decadència econòmica d'un poble la població del qual estava composta per una majoria de mà d'obra i una oligarquia burgesa.

Arran de la Guerra de la Independència i de la crisi de l'Antic Règim, comença un període d'esplendor per a Gandia, protagonitzat per una burgesia terratinent que lluitarà per l'abolició dels privilegis mantinguts fins aquell moment. El beneficiari d'esta lluita serà el xicotet llaurador. No s'esdevindrà el mateix a Beniarjó, que es convertirà en un municipi més del partit judicial de l'Horta de Gandia després de lluitar per la desaparició del domini senyorial, els censos i la partició de les collites, i per l'aigua amb els regants de Gandia.

Els anys centrals del segle XIX es caracteritzarien per una ofensiva judicial per part dels regants de Gandia contra els regants de Beniarjó, per l'assumpte secular de l'aigua de reg. El veïnat llaurador, obligat a pagar milers de reals en advocats per les multes imposades per l'utilització de l'aigua, a penes tenia per a menjar l'any 1854, quan el poble es veié afectat terriblement per l'epidèmia de còlera. Beniarjó subsistix amb l'exportació de la pansa i el cultiu i el comerç de tomaques novelles. No obstant això, persistixen malalties com el còlera i les infantils, la qual cosa ratifica la seua debilitat econòmica i sanitària. La situació canvia amb el traçat del ferrocarril Alcoi-Gandia-Grau (1893).

 

Billets d'època
 

Al començament del segle XX va tindre lloc la crisi comercial de la pansa, la qual cosa obliga els habitants de Beniarjó a canviar el cultiu de la vinya pel de la taronja i la manipulació i envasament de fruites i verdures (1905) i es crea la cooperativa del Consum, amb l'objectiu d'ajudar les famílies a comprar aliments bàsics.
Al començament de 1919 els veïns de Beniarjó comencen a plantar massivament tarongers i a invertir en magatzems per la comercialització dels cítrics. Augmenta la fabricació de caixes per a embalatges i es necessita mà dóbra. El canvi de trajectòria econòmica produïx l'enriquiment dels veïns de Beniarjó. És l'època daurada de la taronja, que es veurà interrompuda per la Guerra Civil i els anys d'aïllament i autarquia (1940-48) en els quals l'exportació de taronja queda suspesa fins que es reprén cap al 1954 i, amb això, també l'auge econòmic.

"Cromo" del magatzem exportador de Baptista Isnardo y "Cromo" d'Àngeles Isnardo.

 

Les terres de Beniarjó eren les més productives d'Espanya. El sistema de propietat era el minifundi, però la seua rendibilitat era alta, pel preu que aconseguia la taronja en els mercats. A partir de 1960 el sector agrari deixa de ser el sector productiu més important en l'economia d'Europa desplaçat pels sectors industrials i de servicis, i Beniarjó n'acusarà la crisi. Els treballs agrícoles passaren a ser temps parcials, es tanquen els magatzems i comença l'emigració a la ciutat de Gandia (1980-90).

Actualment, les terres de cultiu del municipi comprenen aproximadament el 76 per cent del terme, i predominen els cultius tradicionals de regadiu, vinculats a les séquies Comunes de Gandia i d'En March. Predominen els cítrics, amb 212 hectàrees, i d'ells el taronger comprén 208 hectàrees. Per a organitzar el sistema de reg hi ha la comunitat de regants dels pous d'El Progrés i de l'Alfàs, a més del Sindicat de Regs.
El sector industrial està representat per la xicoteta i la mitjana empresa situades en el mateix nucli urbà, mentres que el polígon està situat fora, a l'oest de la carretera d'Almoines. Al polígon podem trobar empreses relacionades amb les telecomunicacions com Tecatel, magatzems de fruites i altres indústries auxiliars. El sector de la fusta està representat per fusteries com Serpis i Gandia. També hi ha maquinària agrícola.

Una nova façana urbanística del poble per al segle XXI.

 

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31